Yas
Hola,
(Jo em dic Yas i la meva família és: la Loli, l’Eugeni, la Cris (i la família que ha format) i l’Aleix)
Sóc una noia de 25 anys i he trigat 22 en ser una persona emocionalment estable i feliç. Per entendre millor el que vull dir, us faré cinc cèntims de com ha sigut la meva vida i entendreu que no han de passar tants anys per ser FELIÇ.
Ens remuntarem a quan tenia 3 anyets que, és on comença el meu camí equivocat. En aquesta etapa de la meva vida veia coses que no m’encaixaven: la meva mare dormia amb mi i la meva germana gran; el meu pare dormia a l’habitació de la meva germana, quan venia per casa; La meva mare treballava moltes hores i era la meva germana gran qui s’havia d’ocupar de mi; no em volia quedar amb el meu pare; etc. En definitiva, vaig viure la separació dels meus pares als tres anys i això ja va fer que fos una nena de sentiments reservats i amb un caràcter difícil de portar.
Als set anys la meva mare va conèixer, al que avui en dia és, el meu pare l’Eugeni. Vam marxar del pis on vivíem – a Encamp- i vam anar a casa de la meva avia uns dies, fins que varem trobar un piset – a Escaldes- on fer vida en família. En aquesta etapa, em va costar una mica fer amics, tot i que a l’escola vaig fer-ne uns quants, a nivell extraescolar no feia vida amb ells. En el transcurs dels anys vaig veure al meu pare biològic superar un càncer de pulmó; va néixer la Noelia, filla del meu pare biològic i la seva dona actual i quan jo tenia 10 anys va néixer l’Aleix el meu germà petit (fruit de l’amor entre la meva mare Loli i el meu pare Eugeni)
Als 12 anys vaig començar el institut i aquí varen començar els problemes. Els primers anys varen ser normals, bona estudiant i bona amiga.
Amb el temps i després de veure desigualtats entre la Noelia i jo, vaig deixar d’anar a casa del meu pare biològic els caps de setmana i la meva germana gran i jo vam coincidir en que volíem dur els cognoms de la persona que ens donava carinyo, atenció i sobre tot del que feia de pare. La nostra mare va parlar amb el meu pare biològic per a que signés amistosament la renuncia de les seves filles per poder fer efectiva l’adopció (jo tenia 14/15anys), en un primer moment és va negar i va posar problemes, llavors la meva mare li va comentar que demanaria manutenció per les dos (nenes), i com sempre els diners varen signar el paper de renuncia.
En aquesta etapa vaig començar amb l’anorèxia i la bulímia i les meves relacions de parella eren dures, doloroses i inestables. Les meves notes van caure en picat amb la meva autoestima.
Reclamava atenció a crits sords, vaig crear un sentiment de dependència materna, em vaig separar de la meva família i de mi mateixa, vaig fer molt i molt mal, – als que m’estimaven- perquè tenia una ferida (sentimentalment parlant).
El meu món és va reduir a la meva habitació i vaig acabar en dos ocasions a la 4ta planta del hospital. Vaig tocar la bogeria ja que emocionalment era molt inestable: tenia uns canvis d’humor molt forts en qüestió de minuts.
Vaig rebutjar l’ajuda de la meva família i psicòlegs, tenia por de ser feliç.
Tot això ha fet que les meves relacions amoroses hagin fracassat. Que a la meva feina actual hagi estat 6 anys patint, perquè compartia 8 hores diàries amb dos persones que creia que m’estaven fent “boicot”. Durant molts anys no he tingut vida social, perquè la vaig rebutjar. Li he fet passar un infern a la meva família i a les persones que m’estimaven. He sigut una persona infeliç i he fet que els del meu voltant siguin infeliços.
Em vaig adonar que el món no anava al rebés; que tot el món no podia estar equivocat… El problema segurament era meu: jo anava al rebés i estava equivocada, no els demés, JO.
Era jo qui tenia problemes amb el món, amb la família i sobretot amb mi mateixa. Arribar fins a aquest punt, només ho he aconseguit gràcies a la teràpia i amb la Margarita.
Trobar el problema i arrencar-lo de rel ha portat feina. Això és com les malalties greus: tens símptomes, dolences, mal estar i et penses que amb un ibuprofè ja se’t passarà i quan veus que el mal continua, vas al metge i aquí et donen la noticia que, el que has sentit fins ara només era la punta del iceberg. S’ha d’investigar, amb l’ajuda de professionals, i trobar el punt exacte de tot el que ens provoca mal estar.
Jo he descobert que el meu mal caràcter i els meus problemes venien de no perdonar-me a mi mateixa per el que he fet i no em podia perdonar perquè estava carregada d’odi, ràbia i rancor.
No podia perdonar als que m’han fet mal perquè continuava sense perdonar-me a mi mateixa. No podia avançar perquè, sobretot, no reconeixia que el problema era meu i que bona part de culpa, de tot el que hem passava, era meva.
Després de la teràpia amb la Margarita he pogut arrencar el problema de rel, perdonar-me a mi mateixa, perdonar als demés i demanar perdó de tot cor a les persones a les que he causat mal. M’he demanat perdó a mi mateixa per haver-me castigat de tant mala manera, a la meva mare per fer-la patir, a la meva germana i a les meves companyes de feina. Em queden moltes persones amb les quals disculpar-me, tot arriba al seu moment.
Tinc una parella estable des de fa dos anys i tot va sobre rodes. M’he desfet del sentiment de dependència tant malaltís que tenia amb la meva mare; he oblidat l’odi, el rancor i la ràbia. Puc fer amics i de tant en tant faig vida social. Estic bé a la feina. Sento indiferència envers a algunes persones del meu passat i el més important és que: M’ESTIMO.
Avui en dia puc dir que sóc una persona molt estable emocionalment, que sé veure el costat positiu de les coses, que puc canalitzar i gestionar les meves emocions de manera positiva i que sóc FELIÇ, molt FELIÇ.
El món que m’envolta està en harmonia i sóc JO la que fa que sigui així.
No més puc dir que si un vol posar remei és pot trobar i aplicar una solució, però s’ha de voler.