Daniel Goleman l’any 95 amb el seu llibre La intel·ligència emocional va posar de manifest que el saber gestionar intel·ligentment les emocions és tan important per aconseguir l’èxit acadèmic o laboral com la capacitat intel·lectual.
Els problemes d’aprenentatge tenen una incidència negativa en l’autoestima i en la motivació i provoquen un patiment en el nen. Pot ser un patiment sorollós o mut. Segons la personalitat del nen i el context, el nen es mostrarà alterat, agressiu, xerraire, indisciplinat, insolent, incontrolable, desafiant o, al revés, abstret, solitari, inhibit o aïllat.
Quan un nen té dificultats d’aprenentatge (dislèxia, disgrafia, problemes d’atenció, de concentració, de memòria...)., no se sent a gust a l’escola, pot tenir problemes amb els amics o amb els germans, problemes de comportament, por al fracàs o al ridícul, fòbies, agressivitat, apatia, frustració, sentiments d’inferioritat, mals sons, enuresis nocturna, etc. Fins i tot poden provocar males conductes a l’aula o a casa fruit de la seva frustració i impotència davant uns problemes que ell no sap solucionar.
Un nen que durant temps ha estat patint dificultats en els aprenentatges acostuma a tenir l’autoestima baixa. Ho podem observar amb creences limitadores del tipus:
Jo sóc tonto.
Jo això no ho sabré fer mai.
Mai aprovaré les matemàtiques perquè sóc molt dolent i no les entenc.
Tot i que sovint s'escolten frases del tipus:
“És un gandul.”
“Quan vol pot.”
“El problema és la falta de motivació.”
“No vol esforçar-se.”
No existeixen nens ganduls.
Els nens són els qui més volen aconseguir fer tasques. Només cal que observem un nen petit dient el típic “Jo jo jo...”quan vol fer tot el que veu que fan els pares o els germans.
Aconseguir l'èxit és la fita de tots els éssers humans.
L’èxit ens proporciona plaer, ens dóna una imatge positiva de nosaltres mateixos, fa que agradem als altres, ens puja l'autoestima, ens tranquil·litza...
Les conductes de negació a intentar qualsevol activitat sovint es confonen amb la manca d’esforç. Però en realitat, el que hi ha és un pànic al fracàs a què es confirmi la seva creença, que ell no pot i que és tonto, ja que el nen està totalment convençut que fracassarà.
És molt important que els pares i els mestres estiguin atents als estats d’ànim dels nens i siguin conscients de què aquests afecten la seva conducta. Cal aprendre a diferenciar entre un “NO VULL” que pronuncia el nen i un “NO PUC” que és en realitat en què vol dir el nen.
L’autoestima bàsicament està formada pel conjunt de creences que tenim sobre nosaltres mateixos basades en les experiències d’èxits i fracassos. Per canviar qualsevol conducta el més important és canviar les creences limitadores. Si un nen continua pensant que ell és tonto i que no podrà, de ben segur que no podrà, ja que no tindrà la motivació per intentar-ho.
El sentiment d’incapacitat es transforma ràpidament en un profund sentiment d’impotència: Donat que sóc un inútil, ningú em voldrà estimar.
El nen és molt més que uns resultats escolars. I per tant no s'ha de confondre els resultats amb la vàlua del nen.
Cervell i motivació
Quan aconseguim fer alguna cosa bastant difícil, que ens hem esforçat, ens sentim orgullosos i aleshores el nostre cervell secreta endorfines, les hormones del plaer. Per tant el cervell rep una dosi de substàncies agradables, accelerant la transmissió de dades en el cervell i, com a conseqüència, el cervell demana una nova dosis. L’objectiu del cervell és rebre una nova dosi i això suposa aconseguir l’èxit un cop més. I el mecanisme de la motivació es reactiva: Davant una nova tasca, el nen, o podríem dir el cervell, buscarà experimentar el mateix plaer que va desencadenar aquella euforitzant secreció d’endorfina.
Però, per desitjar aconseguir l'èxit cal aconseguir-ho.
Si un nen ha viscut una situació reiterada de fracassos, el funcionament del cervell el portarà a evitar les tasques en què està convençut que fracassarà. Per tant cal mostrar i refermar al nen els seus èxits, per petits que siguin. Inclús els nens amb greus dificultats d’aprenentatges són capaços d’aconseguir petits èxits.
La missió dels pares i educadors és observar els petits èxits dels nens i elogiar-los.
Intervenció psicològica
Avaluació: Primer cal identificar què li passa al nen o adolescent, quin és el problema, quin és l'origen, la complexitat de les dificultats i del patiment que experimenta. Es fa una entrevista als pares, s’explora al nen o adolescent en els àmbits, intel·lectual, afectiu i emocional. A partir de l’exploració es fa la devolució de la informació estreta als pares i s’explica les propostes de com abordar el problema per acompanyar al nen o adolescent cap a l’èxit, que és el que més desitja.
Tractament: A partir de l’exploració es marquen uns objectius terapèutics i s’inicia la teràpia generalment amb sessions quinzenals, ocasionalment poden ser setmanals.
És molt important que els pares no se sentin culpables de les dificultats dels seus fills, sinó que se sentin capaços d’ajudar-los. Fan el que poden i tot el que fan ho fan per amor.
No eviteu als vostres fills les dificultats de la vida, ensenyeu-los a superar-les. (Louis Pasteur)
Es tracten les següents problemàtiques:
- Trastorns del desenvolupament (retards maduratius).
- Trastorns perceptius, de memòria, atenció.
- Trastorns de dislèxia, disgrafia i discalcúlia.
- Trastorn per dèficit d’atenció /hiperactivitat.
- Habilitats i tècniques d’estudi.
- Problemes de conducta (desobediència, negativismes, gelós...)
- Problemes de relació (timidesa, agressivitat, inseguretat).
- Fòbies específiques (a l’escola, a la foscor, a no tenir amics...)
- Bullying
- Problemes de relació pares-fills.
- Gestió de les emocions per una bona autoestima.
Els trastorns més freqüents són:
Dislèxia: dificultat específica per la lectura que es caracteritza per una lectura lenta, costosa, amb pauses, rectificacions, canvis de lletres de lloc i d’inversió de síl·labes i paraules.
Discalcúlia: dificultat innata per al processament dels nombres, el càlcul aritmètic i la resolució de problemes matemàtics.
Trastorn del desenvolupament del llenguatge: grup de trastorns heterogenis en els quals s’observen discrepàncies significatives entre la capacitat cognitiva i d’interacció d’un infant i les seves competències lingüístiques.
Trastorn de l’aprenentatge no verbal, dificultats en tasques que requereixen una bona coordinació de la motricitat fina i de la percepció i orientació espacial.
Trastorn per dèficit d’atenció/hiperactivitat, és un trastorn que s’inicia en la infància i es caracteritza per dificultats pe mantenir l’atenció, hiperactivitat o excés de moviment i impulsivitat o dificultats en el control dels impulsos.